Us deixo un trosset de mail que em va enviar una amiga, "l'actriu". Ella arribava a la matinada d'una festa per celebrar l'èxit de l'última actuació que estaven representant a Barcelona. I això és el que li va passar:
"Bé, al final no me n'he anat a Munich. I és que vaig sofrir un robatori fantàstic, d'aquests de dos tios en moto que et passen pel costat i t'estiren el bolso. Però, per fer - ho més peculiar, se'm va quedar enganxada la bufanda al bolso, amb lo qual vaig anar per terra, em van arrossegar per terra, casi m'escanyen..... enfí, afortunadament van parar la moto, van desenganxar la bufanda i aquí estic, magullada, amb unes marques al coll que sembla m'hagi escapat de la forca i amb mal a tot el cos. Però vivita i coleando, disposada a donar guerra. I sense documents, clar, segona raó per la qual no puc anar -me'n ( a part de que estic feta un fàstic ) Enfí, pq després diguin que la vida no és emocionant."
Jo li vaig veure el coll una setmana després i feia esgarrifar...m'imaginava la pinta que feia al mateix dia o el dia després.
Aquí no hi surten explicades les dues hores de cua a la comisseria dels mossos i la gran resposta ("a tu no et toca aquesta zona") que li van donar els del CAP quan va anar a demanar que l'ajudessin. Haurien de saber que l'hora, lloc d'atracament i lesions que et fan no es trien.
Ara ella ja està més recuperada......per si de cas jo....acostumo a portar el bolso creuat i ella ha deixat les bufandes.
Si a algú se li ha escapat un somriure al llegir el seu trosset, sapigueu que a molta gent li ha passat el mateix, s'enten i ella ho enten...de la forma que ho explica sembla que hi tregui ferro però és absolutament dramàtic.
"Bé, al final no me n'he anat a Munich. I és que vaig sofrir un robatori fantàstic, d'aquests de dos tios en moto que et passen pel costat i t'estiren el bolso. Però, per fer - ho més peculiar, se'm va quedar enganxada la bufanda al bolso, amb lo qual vaig anar per terra, em van arrossegar per terra, casi m'escanyen..... enfí, afortunadament van parar la moto, van desenganxar la bufanda i aquí estic, magullada, amb unes marques al coll que sembla m'hagi escapat de la forca i amb mal a tot el cos. Però vivita i coleando, disposada a donar guerra. I sense documents, clar, segona raó per la qual no puc anar -me'n ( a part de que estic feta un fàstic ) Enfí, pq després diguin que la vida no és emocionant."
Jo li vaig veure el coll una setmana després i feia esgarrifar...m'imaginava la pinta que feia al mateix dia o el dia després.
Aquí no hi surten explicades les dues hores de cua a la comisseria dels mossos i la gran resposta ("a tu no et toca aquesta zona") que li van donar els del CAP quan va anar a demanar que l'ajudessin. Haurien de saber que l'hora, lloc d'atracament i lesions que et fan no es trien.
Ara ella ja està més recuperada......per si de cas jo....acostumo a portar el bolso creuat i ella ha deixat les bufandes.
Si a algú se li ha escapat un somriure al llegir el seu trosset, sapigueu que a molta gent li ha passat el mateix, s'enten i ella ho enten...de la forma que ho explica sembla que hi tregui ferro però és absolutament dramàtic.
3 comentaris:
Sempre és diferent, en sensacions, viure un fet o que te'l expliquin.
Sovint, només viure'l et dona una consciència real del fet en sí.
Hi ha qui sap descriure amb una gran capacitat de comunicació fets viscuts per altres. Però al final, només la pròpia experiència ens dona la seguretat que el relat existeix.
Petons i llepades filosòfiques!
Ja tens raó...el fet de viure-ho fa que sàpigues que és ben real, però aquesta capacitat que poden tenir algunes persones de fer-te "casi" viure un fet és fantàstic. Suposo que dominen més l'art de la comunicació.
exact replica watchesscrap gold
On the first day of messenger, Lina seems like she is doing very well and she was very busy delivering a message to her customers. And Doon’s first day of work didn’t seem okay, tired and chilly
Publica un comentari a l'entrada