Festes

Un mes abans de les festes els llums estan penjats, ara el fred ja s’ha instal·lat als carrers i les botigues estan plenes de gent. Època dels sopars d’empresa, de classe, d’amics...Potser a mesura que passen els anys, aquestes dates no són tan plenes de màgia. Tot i el consumisme evident, el que s’arriba a gastar en llum, haig de reconèixer que m’agrada celebrar-ho. Cal dir que sóc de les que ho celebra tot, bàsicament perquè les desgràcies ja venen soles i cal aprofitar els bons moments.
Ara espero el Tió, si, a la meva edat...però ara ho fem diferent, abans de sopar ens donem algun detall, no cal que sigui car, potser coses que es necessiten pel dia a dia, però entre això i un sopar al darrera, ja tenim la festa muntada.
De petits, la mare ens portava una caixa de cartró, que la pintàvem de sobre. Normalment hi dibuixàvem una cara ben grossa amb barretina i l’omplíem de colors, després ho tapàvem tot amb una manta, no podia tenir fred, i hi posàvem a sota un plat amb fruita. I cada dia a mirar si s’ho havia menjat. Fins al dia 24 a la nit que tocava agafar el bastó i córrer amunt i avall del passadís per resar alguna cosa i mirar què ens havia dut. Santa innocència......

De sous

Fa uns dies, vaig fer una escapada a Girona, volia donar una volta pels carrers i passar una estona amb els meus. Després de recórrer el barri vell i fer alguna compra ja teníem els dits congelats. Vam aprofitar per entrar en una granja, just sota les voltes de la plaça del vi. Trobo que és un lloc acollidor i que fan unes tasses de xocolata, fantàstiques. Esperant que em portessin la meva, una tassa de les petites, vaig fullejar el diari de Girona que hi havia a la taula del costat.
Una de les notícies feia referència a una campanya que ha començat per internet per reclamar unes nòmines raonables. El tema em va interessar, a vera si hi havia el sistema per pujar la meva. Però no, parlaven dels abusos dels que estan a càrrecs elevats i es poden apujar el sou.
El cas de Girona ja fa temps que corre. En podríem dir el cas del president de la Diputació que segons Respolis l’acusa de tenir una remuneració elevada i de poc coherent. Ja fa temps que corre aquesta polèmica per Girona, però que també podem veure a diferents municipis. Aquesta agrupació ciutadana li ha enviat una carta demanant explicacions per l’increment del 42% de la seva nòmina. Del perquè cobrava 7000 euros mensuals i una nòmina de 98000 euros, més elevada que la del president del govern espanyol. De moment no hi ha hagut resposta. Podeu llegir la noticia a aquí.
És ben cert que faria falta una regulació dels sous, en ambdós sentits, regular aquestes bestieses i també els sous que no et permeten viure. Pel que veig en aquest món, la tendència és de que els més rics siguin més rics i els pobres més pobres. Vaig tancar el diari i vaig tastar una cullerada de xocolata calenta, fantàstica.

Històries Veïnals

Fa un temps que el veí de dalt ens va fer una proposta que podeu llegir aquí. Després dels primers moments de dubte i de llegir les normes m'hi vaig afegir. Tots els que heu llegit els relats conjunts estareu dacord que la gent té molta imaginació i que escriuen bé, però la clau va ser llençar-m'hi de cap i no pensar-m'ho gaire.

Us convido doncs a llegir relats fets a quatre i cinc mans, que no ho dirieu pas i a animar-vos pel pròxim cop que tornem a escriure...perquè jo diria que hi tornarem!!

Segur que passeu una bona estona.

Us deixo el link aquí i si no els trobareu a la vostre dreta.

El llibertí

Va ser un dia intens, havia quedat per dinar amb amics que feia molt temps que no veia. A mesura que ens fem grans passa això, cadascú va seguint camins diferents i ens anem repartint pel món. Novetats de casaments, parelles que es fan i es desfan, canvis de pis i d’altres xafarderies. Després d’unes sessions fotogràfiques i per acabar el dia, tenia entrades pel Poliorama, un teatre on l’escenari es veu bé des de qualsevol lloc. Nosaltres estàvem al galliner, havíem comprat les entrades tres dies abans i tret de que un altre dia triaria al costat d’un passadís, un cop van tancar els llums hi estava molt còmode.
N’esperava una mica més de l’obra, suposo que tot el dia voltant per Barcelona em va deixar una mica cansada i potser no la vaig seguir amb tota l’atenció que li hagués fet falta. Amb això no vull dir que no m’agrades, m’ho vaig passar bé i vaig riure força.
El llibertí és Diderot, un home de mitjana edat que va de flor en flor. Li encarreguen que defineixi el concepte de “moral” per l’enciclopèdia que estan fent. Diderot s’intentarà refugiar en una de les estances de la casa d’un baró. Durant tota l’obra l’aniran interrompent diverses dones, una pintora, la filla del baró, la seva pròpia filla i la seva dona, que intentaran seduir-lo, enganyar-lo i discutir-s’hi. Us deixo el final per vosaltres, haurà aconseguit definir la moral i enviar-ho a l’impremta per tancar el volum de l’enciclopèdia???

Vic-Sant Pere de Casserres (20Km)

Aquest cap de setmana tocava anar d’excursió, una caminada per Osona. En tenia ganes i encara vaig anar-hi amb més tranquil·litat quan em va dir que hi aniríem els dos sols, això volia dir que aniria al meu ritme i no em feia cosa demanar-li parar un momentet. Haig de dir que no vaig patir gaire, suar...moltíssim. Es seguia el Petit Recorregut C-40 (Catalunya 40), senyalitzat amb franges blanques i grogues, algun tram s’unia al GR-2 i per tant també trobàvem ratlles vermelles. Un recorregut de 20Km amb un desnivell de 450m, d’una durada de 4’25h.

La caminada començava a la plaça major de Vic a les 8-8:30h on ens vam inscriure i ens vam penjar el dorsal. Tot seguit a començar a caminar fins a dirigir-nos a les afores de Vic. Vam arribar al pont del Bruguer d’estil gòtic (sXVI) que et porta a tres camins, nosaltres vam agafar el de l’esquerra fins creuar l’eix i dirigir-nos cap a l’ermita de Sant Jordi (on Jacint Verdaguer cantà la seva primera missa), davant hi ha el dolmen de Puigseslloses.

Continuem el camí i travessem la riera per agafar camí cap a Tavèrnoles. Abans d’entrar a bosc em van indicar on era el Castell de Savassona (que queda pendent per un altre dia). Primer avituallament a Tavèrnoles (un tallet de coca i xocolata + aigua), no ens vam parar, haig de reconèixer que menjar coca mentre segueixes una pujada, té lo seu. A destacar l’esglèsia romànica de St Esteve de Tavèrnoles. Tot seguit a bon pas i amb un canvi de direcció ben brusc per anar direcció a l’urbanització de Fussimanya. Abans però hi haurà una pujadeta fins arribar al Pla de Savassona. Ben bé abans d’arribar a l’esplanada on vam esmorzar (entrepà de botifarra + aigua + mandarina + fanta de taronja) a la dreta vam poder veure la Pedra dels Sacrificis amb inscripcions dels ibers.

Després d’esmorzar i abans de seguir el recorregut, ja que ho teníem a prop, vam arribar-nos a l’ermita de Sant Feliuet de Savassona, molt petitona però amb unes vistes perfectes. Un cop vam acabar la visita, vam tornar a la clariana i vam continuar el camí. Una estona dins al bosc fins sortir-ne i veure el recorregut del Ter. Ara si que vam arribar a l’urbanització de Fussimanya i hi havia una petita pujada, potser amb la que més vaig suar. Segon Avituallament prop de l’Hostal Fussimanya (mandarina + aigua) i últims esforços. Creuem el Torrent de l’Infern i continuem pujant per bosc fins al arribar a una cruïlla de pistes, triarem el camí de l’esquerre. Més bufets fins sortir de bosc i directes cap a St Pere de Casserres. Aquest últim tros és molt bonic, unes vistes del Pantà de Sau i dels meandres del Ter molt atractives per qualsevol que portés màquina fotogràfica.

I per fi veiem el destí: Sant Pere de Casserres. És l’únic monestir de l’orde benedictí. Era un antic castell dels vescomtes d’Osona-Cardona que van fundar el monestir. I aquí em va explicar la llegenda. Es veu que el monestir va ser fundat sobre les relíquies d’un infant dels vescomtes que es va conservar momificat, el qual, tres dies després d’haver nascut, va parlar i va dir que no viuria més de 30 dies i que un cop mort el seu cos fos posat dins d’una arca tancada, sobre una mula. Allà on s’aturés l’animal s’havia d’edificar un monestir sota l’evocació de Sant Pere. Actualment hi ha dues exposicions, una dels papers de Salamanca i l’altre permanent que ens explica la vida dels monjos.

Una excursió perfecte per fer un dia de cap de setmana, no em faria res tornar-hi, em va agradar molt i em queden pendents algunes fotografies (aquesta que veieu és extreta de les rutes del palau robert).

MMVV

Aquest cap de setmana hi havia el Mercat de Música Viva de Vic. Podies trobar a cada racó un grup de música amb estils ben diferents, heavy, rock, gospel, tradicional etc...per tots els gustos.

A destacar l’Orchestra Fireluche que compon música a partir d’intruments de joguina o altres estris que trobem a casa. Una opció diferent i amb molt ritme que feia moure a qualsevol que passes per la plaça major.

Música a totes hores i acompanyada de bon temps, potser per anar dient adéu aquestes nits d’estiu.

Coses de les no vacances

Quasi a finals d’estiu amb l’operació tornada trucant a la porta. Encara no he fet vacances, potser cap a finals d’octubre, s’hi estarà fresquet. De moment aprofitant els moments lliures per llegir una miqueta, anar al cine, xerrar o anar a prendre algo (i encara que no ho sapigueu llegint els vostres blogs, benu, dels que estaveu per aquí, tot i que no se’m veia).

Vaig llegir “Viatges per l’escriptorium” de Paul Auster. 157 pàgines fàcils de llegir. Una barreja entre la realitat i la ficció, està ben escrit, la història em va agradar fins que faltaven 5 pàgines, potser perquè volia que acabés d’una altra manera. Pels que el vulgueu llegir potser deixeu aquestes línies, que faré un breu resum del llibre. Comença intrigant, fent-te buscar la relació de cada una de les peces i personatges que hi surten. El senyor Blank és el protagonista, un home confós, que busca les pistes com fem nosaltres i que al final del llibre sabrà menys del que hem descobert. Una lluita entre els pensaments, creació de l’autor i aquest mateix. Pels que heu llegit els seus llibres, potser us serà més fàcil relacionar-ho tot. Els personatges són els protagonistes de les seves obres i ell, l’home atormentat. Va ser un bon regal.

De cinema “El club dels suïcides”, tracta un tema trist, ara no farem el debat de si és una escapada ràpid dels problemes o al contrari. Però matar-se ha de ser difícil. Total, que arrel d’un llibre, un grup que va a teràpia per no suïcidar-se, s’ajunten per triar, a partir d’un joc de cartes, qui serà la víctima i qui haurà de matar. Això sona a trist, a intriga....però jo no vaig poder parar de riure. Us l’aconsello, passareu una molt bona estona i riure sempre allarga la vida.

M’agrada tenir bones converses, que m’expliquin coses, compartir diferents punts de vista i clar......que m’ha arribat una factura de mòbil mai vista!!!!! No m’ha fet mal, gens gens, és el que hi ha. L’únic que fa una mica de ràbia, és com s’aprofita telefònica de les ganes que tenim de tenir a prop els que estimem.

Infraestructures

El diumenge al matí quan vaig sortir de la feina, em vaig comprar la Vanguardia. Hi havia el titular "Infraestructuras en coma" i em va cridar l'atenció, què més podia passar després de que falli tot el que falla???? Doncs una cua monumental a la AP-7. Em vaig alegrar d'haver treballat tot el dissabte i no malgastar temps fent Km dins al cotxe.....

Avui moltes de les tertúlies en parlaven. El curiós de tot plegat és que encara es qüestioni alçar les barreres quan hi ha un colapse així, perquè clar....hem de recordar que hi ha els peatges i en principi tu pagues una autopista, una via ràpida. Ja és escandalós haver de pagar per una horeta de camí, encara més si aniries més ràpid caminant que no amb el cotxe.

Després de veure que realment el que deien que invertien a catalunya no era tal cosa (això ho sabíem tots), a vera com ho solucionen. Però siguem realistes.....qui patirà les conseqüències de que alguns no hagin fet la seva feina, serem els usuaris, és a dir, tots els que paguem aquestes xifres d'impostos que no s'acaben d'entendre gaire bé. Cal pagar tant per tenir un país que no tira???

Anem sumant: renfe, aeroport, apagada de dies, carreteres.......ja n'estem una mica farts, com ho hem de dir perquè algú ens escolti?

Gra de Fajol

Feia dies que m’estava preparant per pujar aquesta muntanya. És veritat que no n’hi ha per tant, però si que és difícil per algú que no va a caminar habitualment.

A les 8h del matí vam agafar el cotxe i de camí cap a Vallter 2000. El vam deixar en una de les corbes properes al refugi. No sabeu el que em va arribar a costar aquest tros, i només era el principi.

Mentre vas pujant el riu et queda a mà esquerra i tant el soroll de l’aigua com el paisatge que l’envolta és fantàstic. Al arribar al Refugi d'Ull de Ter, jo vaig aprofitar per seure al costat de la font i esperar que la respiració tornés a un estat més tranquil. Li vaig suplicar unes quantes vegades que m’abandonés allà mateix, que ja l’esperava que baixés. Però no el vaig convèncer i em vaig tornar a carregar la motxilla a l’esquena.

Des del refugi estant, es veia el nostre objectiu a l’esquerre, però encara quedava creuar un tros de prat on hi havia unes vaques pasturant tranquil.lament. Després una pujada bastant dura fins arribar al Coll de la Marrana.

A la seva esquerre es veia el Gra de Fajol i a la dreta Bastiments (que millor per un altre dia). Al arribar al Coll de la Marrana sort en vam tenir d’unes pedres acumulades, que van servir per resguardar-nos una estona del fort vent que bufava allà dalt. Vam seure per beure i aprofitar fer alguna foto. Des d’allà asseguda ja veia el cim del Gra de Fajol.

El camí es veia força bé, bàsicament anar pujant les roques, el més complicat va ser, fer-ho amb aquell vent que em feia anar de tort. Tot i les meves queixes vaig arribar al cim, la boira s’acostava i ens va fer marxar d’allà dalt més ràpid del que hagués volgut.

A la baixada en vaig tenir sort que ell portava pals i me’n va deixar un, si no segur que algun cop amb les relliscades, hagués acabat a terra, ara el que patien eren les cames. I de nou cap al refugi i al cotxe.

Va estar molt bé....si, vaig patir bastant, però va valer la pena, pel paisatge, pel dia, pel meu “guia” que va tenir una paciència de sant.

Resumint:

• Vallter 2000---2100m
• Refugi d’Ull de Ter---2235m
• Coll de la Marrana---2530m
• Gra de Fajol---2712m