MMVV

Aquest cap de setmana hi havia el Mercat de Música Viva de Vic. Podies trobar a cada racó un grup de música amb estils ben diferents, heavy, rock, gospel, tradicional etc...per tots els gustos.

A destacar l’Orchestra Fireluche que compon música a partir d’intruments de joguina o altres estris que trobem a casa. Una opció diferent i amb molt ritme que feia moure a qualsevol que passes per la plaça major.

Música a totes hores i acompanyada de bon temps, potser per anar dient adéu aquestes nits d’estiu.

Coses de les no vacances

Quasi a finals d’estiu amb l’operació tornada trucant a la porta. Encara no he fet vacances, potser cap a finals d’octubre, s’hi estarà fresquet. De moment aprofitant els moments lliures per llegir una miqueta, anar al cine, xerrar o anar a prendre algo (i encara que no ho sapigueu llegint els vostres blogs, benu, dels que estaveu per aquí, tot i que no se’m veia).

Vaig llegir “Viatges per l’escriptorium” de Paul Auster. 157 pàgines fàcils de llegir. Una barreja entre la realitat i la ficció, està ben escrit, la història em va agradar fins que faltaven 5 pàgines, potser perquè volia que acabés d’una altra manera. Pels que el vulgueu llegir potser deixeu aquestes línies, que faré un breu resum del llibre. Comença intrigant, fent-te buscar la relació de cada una de les peces i personatges que hi surten. El senyor Blank és el protagonista, un home confós, que busca les pistes com fem nosaltres i que al final del llibre sabrà menys del que hem descobert. Una lluita entre els pensaments, creació de l’autor i aquest mateix. Pels que heu llegit els seus llibres, potser us serà més fàcil relacionar-ho tot. Els personatges són els protagonistes de les seves obres i ell, l’home atormentat. Va ser un bon regal.

De cinema “El club dels suïcides”, tracta un tema trist, ara no farem el debat de si és una escapada ràpid dels problemes o al contrari. Però matar-se ha de ser difícil. Total, que arrel d’un llibre, un grup que va a teràpia per no suïcidar-se, s’ajunten per triar, a partir d’un joc de cartes, qui serà la víctima i qui haurà de matar. Això sona a trist, a intriga....però jo no vaig poder parar de riure. Us l’aconsello, passareu una molt bona estona i riure sempre allarga la vida.

M’agrada tenir bones converses, que m’expliquin coses, compartir diferents punts de vista i clar......que m’ha arribat una factura de mòbil mai vista!!!!! No m’ha fet mal, gens gens, és el que hi ha. L’únic que fa una mica de ràbia, és com s’aprofita telefònica de les ganes que tenim de tenir a prop els que estimem.

Infraestructures

El diumenge al matí quan vaig sortir de la feina, em vaig comprar la Vanguardia. Hi havia el titular "Infraestructuras en coma" i em va cridar l'atenció, què més podia passar després de que falli tot el que falla???? Doncs una cua monumental a la AP-7. Em vaig alegrar d'haver treballat tot el dissabte i no malgastar temps fent Km dins al cotxe.....

Avui moltes de les tertúlies en parlaven. El curiós de tot plegat és que encara es qüestioni alçar les barreres quan hi ha un colapse així, perquè clar....hem de recordar que hi ha els peatges i en principi tu pagues una autopista, una via ràpida. Ja és escandalós haver de pagar per una horeta de camí, encara més si aniries més ràpid caminant que no amb el cotxe.

Després de veure que realment el que deien que invertien a catalunya no era tal cosa (això ho sabíem tots), a vera com ho solucionen. Però siguem realistes.....qui patirà les conseqüències de que alguns no hagin fet la seva feina, serem els usuaris, és a dir, tots els que paguem aquestes xifres d'impostos que no s'acaben d'entendre gaire bé. Cal pagar tant per tenir un país que no tira???

Anem sumant: renfe, aeroport, apagada de dies, carreteres.......ja n'estem una mica farts, com ho hem de dir perquè algú ens escolti?

Gra de Fajol

Feia dies que m’estava preparant per pujar aquesta muntanya. És veritat que no n’hi ha per tant, però si que és difícil per algú que no va a caminar habitualment.

A les 8h del matí vam agafar el cotxe i de camí cap a Vallter 2000. El vam deixar en una de les corbes properes al refugi. No sabeu el que em va arribar a costar aquest tros, i només era el principi.

Mentre vas pujant el riu et queda a mà esquerra i tant el soroll de l’aigua com el paisatge que l’envolta és fantàstic. Al arribar al Refugi d'Ull de Ter, jo vaig aprofitar per seure al costat de la font i esperar que la respiració tornés a un estat més tranquil. Li vaig suplicar unes quantes vegades que m’abandonés allà mateix, que ja l’esperava que baixés. Però no el vaig convèncer i em vaig tornar a carregar la motxilla a l’esquena.

Des del refugi estant, es veia el nostre objectiu a l’esquerre, però encara quedava creuar un tros de prat on hi havia unes vaques pasturant tranquil.lament. Després una pujada bastant dura fins arribar al Coll de la Marrana.

A la seva esquerre es veia el Gra de Fajol i a la dreta Bastiments (que millor per un altre dia). Al arribar al Coll de la Marrana sort en vam tenir d’unes pedres acumulades, que van servir per resguardar-nos una estona del fort vent que bufava allà dalt. Vam seure per beure i aprofitar fer alguna foto. Des d’allà asseguda ja veia el cim del Gra de Fajol.

El camí es veia força bé, bàsicament anar pujant les roques, el més complicat va ser, fer-ho amb aquell vent que em feia anar de tort. Tot i les meves queixes vaig arribar al cim, la boira s’acostava i ens va fer marxar d’allà dalt més ràpid del que hagués volgut.

A la baixada en vaig tenir sort que ell portava pals i me’n va deixar un, si no segur que algun cop amb les relliscades, hagués acabat a terra, ara el que patien eren les cames. I de nou cap al refugi i al cotxe.

Va estar molt bé....si, vaig patir bastant, però va valer la pena, pel paisatge, pel dia, pel meu “guia” que va tenir una paciència de sant.

Resumint:

• Vallter 2000---2100m
• Refugi d’Ull de Ter---2235m
• Coll de la Marrana---2530m
• Gra de Fajol---2712m

Veritats o Mentides?

Fa bastants dies (sorry...molta feina) que en Gatot em va passar aquest meme...... Havia de fer 12 afirmacions i d'aquestes, dues havien de ser mentida. Que sapigueu que jo no sé dir mentides :DDD

1. El meu gos es va escapar i va parar la circulació d'una carretera, seient al mig de la continua.
2. He cantat al Palau Sant Jordi
3. Vaig fer un 6 a la loteria, però la meva mare va oblidar tirar la butlleta.
4. Vaig caure a les vies del tren, entre el tren i l’andana, només un noi em va ajudar a sortir del forat.
5. No he conduit mai una moto, només hi he pujat en una ocasió. Pel que fa al cotxe, el porto des dels 18, només he tingut un accident en una rotonda, se’m va endur una furgoneta.
6. Ahir em va caure una llauna de coca-cola al super, va trencar-se i vaig quedar molla de coca-cola de cap a peus.
7. He perdut 5 Kg
8. Vaig fer el meu primer salt en tàndem a l'aeroclub d’empuriabrava.
9. En un recital de piano vaig tenir un lapsus, ja no recordava què havia de tocar, els dits no tiraven. Vaig mirar el públic i vaig marxar.
10. Diumenge pujaré una muntanya, al no estar acostumada m’he passat unes setmanes anant al gimnàs a fer una mica de bici per agafar fondo.
11. Vaig arreglar un endoll del menjador i al mirar si funcionava va haver-hi una petita explosió, amb una petita flama i va saltar el diferencial.
12. Fa uns anys al pis d’estudiants, en època d’examens, va trucar a la porta un noi que ens venia a fer un striptease, li vam dir que s’havia equivocat de pis i ell insistint que no. Al final va marxar.

Ja ho teniu ben clar??

Bones vacances pels que sigueu afortunats de fer-ne!!!

I el meme el pot fer qui vulgui!!

La dona del navegant

1 . NORAIS

III

A prop de mi he escoltat la teva veu,

una suau conversa pels carrers.

La nostra intimitat fa tremolar

com un senyal la meva brusa blanca.

Des de la dàrsena he escoltat el vent

que sempre em parla com si fossis tu.

La mar de tarda és com la solitud

de la meva pell nua sota robes

amb els colors magnànims del ponent.

La solitud s'escau a la pell bruna

com un vestit de fil.

Tu somrius als rosers de les onades

vermelloses i lentes del crepuscle.

Ets la mar, al davant del faralló,

que deixa espurnes d'aigua al meu cabell.

Joan Margarit

Tret de Poesia Amorosa Completa 1980-2000

Avegades és ben difícil poder dir els sentiments amb paraules senzilles i molt intenses. Però trobes texts i poesia que ajuden una mica, paraules encertades per dir el que es pensa. Tot el llibre és una delícia.

Praga

No explicaré el viatge com si repassés la guia que em vaig comprar. Van ser uns dies de caminar molt, de posar els sentits a flor de pell (com em vau aconsellar) per poder captar tot el que m'envoltava. Al arribar, ens vam dirigir cap a l'hostal, un lloc curiós. Per arribar-hi havíem de passar sota unes llums de neó vermelles que indicaven l'entrada d'un cabaret. Primer pensament: On ens hem posat!. Però les coses anaven bé, tret de que era un 3r pis sense ascensor. El lloc era molt net i tranquil, encara més amb el "segurata" sota les llums de neó. Un cop vam deixar les maletes ens vam calçar les bambes i vam anar a descobrir el que ens podia oferir la ciutat.

Del Museu Nacional passant per la Plaça Wenceslau (aquest ens el trobàvem a tot arreu) i cap a la part de la Ciutat Vella on hi havia l'ajuntament amb un rellotge especial, quan marcava les hores hi surten els 12 apòstols a saludar tots els turistes que pacients esperàvem per fer la foto. Després caminar fins al riu Moldava i creuar el pont d'en Carlos, envoltat de Sants a cada banda i on vaig descobrir perquè la pedra era tant fosca. Es veu que conté molt ferro i al oxidar-se queda ràpidament d'aquest color. Va ser en aquest pont on vam veure una escena amorosa. Una dona amb vestit vermell recolzada al pont i abraçat a ella, un noi bastant més jove. Entra la parella i una de les estàtues tenien una bossa on hi amagaven dues copes de cava que anaven tastant entre petó i petó. I tot envoltat de música que sona a tothora. A l'altre banda del pont, el barri de Malá Strana on hi havia diversos canals que arribaven al Moldava.

Durant aquests dies també em va tocar pujar al Castell i recorre'l de dalt a baix i de baix a dalt. Dins hi ha la catedral on la Cyrana em va fer pujar 300 esglaons i encara no sé com vaig sobreviure, pensava que el cor em sortiria de lloc. Sales grans, habitacions que plenes de teles extraordinàries i de vellut deurien haver donat un aire de riquesa, així nu ja era tot un espectacle.

Després fins al Barri Jueu, recórrer el cementiri i les diferent sinagogues fins a l'hora que tancaven. I per refer-nos, deixar descansar els peus i agafar una mica d'alè, una estona al cafè Kafka (vaig provar de la Cyrana, el té Kafka: suc de llimona, suc de taronja, té verd, vodka i canyella) on podies demanar substàncies per revifar un mort!! I sobretot, no deixar-me la cervesa, que és molt bona i més densa, però no tant forta com la d'aquí.

Per acabar aquests dies, una tarda a l'Òpera veient un ballet (justament els dies que hi anàvem no feien òpera), la Cinderella, sembla estrany la diferència de preus per aconseguir entrades, no m'estranya que estigués ple de gent de totes les edats.

En resum: Un viatge preparat a l'últim moment i sense pensar-ho gaire. Una ciutat molt romàntica, amb molts colors, bona cervesa i amb molta música, realment per tornar-hi.

Feina

Estic molt cansada, ara arribo de la feina i ja porto tres dies fent jornada de 15h (entre el 2n i 3r una jornada de 8h). Impossible posar-me amb el blog. Us vaig llegint, però no hi ha temps per fer un post mínimament decent!! Algú hauria de pensar que la gent té límits, cal cuidar als treballadors, que si no acaben petant. I per això suposo que el destí em premia treballant aquest cap de setmana. Sort que per la revetlla, encara que hagi d'anar a dormir d'hora i si el murphy aquest no apareix a aixefar-ho tot, aniré a celebrar-ho una mica. Que sopar amb una bona companyia sempre està molt bé i més si és una nit com diuen, màgica.

Bona revetlla a tots!!!!

Meme: Imatges amb missatge

Ja fa temps que em van proposar de fer un post amb aquest meme, tant en Joan com en Tondo i vaig dir que trobaria una mica de temps, sembla que ara era el moment. Es tractava de posar una foto i afegir-hi un missatge de pau, gentilesa, gratitut, alguna reflexió, etc...

La foto que vaig trobar és del World Press Photo, a tota la pàgina web hi podeu trobar fotos realment fantàstiques, en moltes d’elles s'hi reflexa el patiment, desesperació, potser per anar recordant al "primer món" que hi ha més gent que existeix.

Jo he triat aquesta, la guanyadora del 1974, del fotoperiodista Ovie Carter. De sempre en tots els conflictes el que surt més perjudicat és el més feble i els nens són un dels oblidats. Persones que se’ls hi roba el temps que hauria de ser el més feliç i el millor per recordar.

I per acabar tenia una foto que vaig fer de camí a Andorra, però ara no aconsegueixo trobar-la entre tants arxius (ho reeditaré), en resum de la foto no trobada: avegades les bèsties semblen més civilitzades que les persones.....si, és que avui he tornat a mirar les notícies.

Per cert, dedicat a la meva sister que es queixava que als altres blogs (per on passeja en silenci) tenien links i jo no en sabia posar jejejeje.

Evidentment, el meme el pot fer qui li vingui de gust!!!!

-------------------------------------------------

Aquí la foto que havia de buscar, eh és bonica!